· · ·
Mostrando entradas con la etiqueta ciència. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ciència. Mostrar todas las entradas
31.12.14
9. Ejercicios de fotografía y Técnicas base (*teoría útil)
Conocemos
lo que nos rodea principalmente por la vista, por las imágenes que
creamos en nuestro cerebro, y estas las percibimos gracias a la Luz.
Un tipo de energia electromagnética que se sitúa entre las
longitudes de onda (distancia entre frecuencias) de 400 y 700
nanómetros (10^-9 metros). Viaja a una velocidad de 300.000 m/s =
1.080.000 Km/h.
La
Fotografía nace gracias a la combinación de la cámara
oscura (Da Vinci) y substancias fotosensibles tales como la clorofila
o la melanina o las Sales de Plata (descubiertas por los
alquimistas). El inventor Nièpce fué el primero en realizar una
fotografía en 1826 con betún de judea y un largo tiempo de
exposición. Aunque fué Daguerre con su Daguerrotipo el que
consiguió descubrir el primer procedimiento fotográfico hábil, y
fué “regalado” al mundo por el gobierno francés en 1839. Por
otro lado, el inglés H. Fox Talbot con su Calotipo consiguió en
1841 crear un método para realizar infinitas copias con una misma
imagen: el negativo; tras años realizando experimentos fotográficos
en paralelo a los de Nièpce y Daguerre.
 |
| 1. "Curriculum completo" |
ÓPTICA
BÁSICA
Con el Estenopo o Pin Hole (un
simple y pequeño agujero) se puede conseguir generar la imagen a la
que se apunta en el interior de una cámara oscura donde se realice
esta perforación.
Con el uso de Lentes podemos
seleccionar áreas de enfoque. Estas pueden ser positivas (con
almenos un lado convexo), para centralizar los rayos de luz, o
negativas (con al menos un lado cóncavo) para dispersarlos.
El
tamaño de la imagen depende de la distancia
focal,
es decir, de lo lejos que está la lente del plano
focal,
donde se proyecta la imagen buscada. Con las lentes
complejas (combinación de
lentes) modificamos la distancia focal.
CONTROL
DE LA EXPOSICIÓN
A mayor entrada de luz, la imagen queda más
clara (sobreexpuesta), a menor más oscura (subexpuesta). La captura
de luz depende de dos controles:
-Diafragma: regula la cantidad de
luz que llega al interior de la cámara. A modo de Iris, de formato
circular, formada por laminas de metal (a mayor número, mayor
calidad). Se calcula con nºf: la distancia focal / la
apertura del diafragma. La escala es la siguiente:
1 > 1.4 > 2 > 2.8 > 4 > 5.6 >
8 > 11 > 16 > 22
*El máximo de diafragma está condicionado
por el zoom: cuanto más estirado esté el zoom menor será la
apertura máxima del diafragma; para conseguir una entrada de luz
óptima.
-Obturador: regula el tiempo que la
cámara está captando luz del exterior. Puede ser de Cortinilla (una
o dos láminas metálicas que pasa de lado a lado del foco) o Central
(similar al del diafragma). Tiempos de obturación:
30”< …< 1”> 1/2> 1/4>
1/8> 1/15> 1/30> 1/60> 1/125> 1/250> 1/500>
1/1000> 1/2000>…
Estos dos controladores se combinan entre si
para obtener una exposición adecuada. A mayor tiempo de exposición
menor obertura del diafragma, y viceversa. Por ejemplo: nºf 8 –
T.O. 200, nºf 11 – T.O. 125, nºf 16 – T.O. 60.
El Fotometro determina tiempos de
exposición y oberturas de diafragmas correctos para cada momento.
Condicionantes: Luz, Superficie y la sensibilidad a la luz (ISO).
Suele estar incorporado en la cámara. Conocido como medidor TTL, se
regula tan solo a partir de lo que se está enfocando. De toda la luz
que llega deja pasar solo el 18% (considerado como el Gris Medio).
Comprende diferentes Modos: Automático; Programa (P):
Combinaciones hechas por la cámara (Modos de grabación automáticos
y no modificables); semiautomáticos: Prioridad de Abertura o
Diafragma (A) y Prioridad de Obtuación o Tiempo (S); Manual (M):
combinaciones propias.
El ISO: Convierte la luz en
señal eléctrica y la multiplica (los píxeles) para añadir
luminosidad de forma artificial a la imagen. Depende del sensor
digital. Es la primera variable a configurar a la hora de realizar
una fotografía. *Es recomendable aumentarlo sólo en casos
necesarios de escasa luminosidad ya que altera la definición de la
imagen. Escala:
100 (Estándar), 200, 400, 800, 1600, 3200
 |
| 2. Movimiento y enfoque |
*CONTROL DE LA IMAGEN
-Profundidad de campo:
la distancia que hay entre el primer y último plano de la imagen, la
selección de estos planos enfocados o no. La controlamos
principalmente con la abertura del diafragma, cuanto más cerrado
está los puntos de luz son más pequeños y los planos se
distorsionan menos. Consideramos la Distancia Focal (DF) como máxima
a partir del momento en que todo queda enfocado (∞).
Los factores que determinan la profundidad
de campo son:
-La distancia focal del objetivo: cuanto
más corto esté el zoom (DF < 3'5) más luz permitirá que entre
en el objetivo, más cerrado podrá estar el Diafragma y permitirá
un enfoque mayor de toda la imagen (+PC). Lo mismo a la inversa (DF >
3'5), (-PC).
-La distancia entre la cámara y el plano
enfocado: cuanto más cerca del objeto fotografiado estemos más se
enfocara este y dejara desenfocado el resto de la imagen (-PC), y a
la inversa (+PC).
-La apertura del Diafragma, como se ha
mencionado antes. Se consideran nºf bajos (para obtener -PC) 1.4, 2,
2.8, 4, 5.6; y altos 16, 22, 32.
Distancia hiperfocal: técnica
que consiste en enfocar el punto intermedio (situado entre 1/3 y 2/3
de los diferentes planos) para repartir la distancia focal. *Para
ello es necesario mantener ligeramente pulsado el disparador para
enfocar el punto escogido y, sin soltarlo, volver a encuadrar y
disparar.
-Representación del movimiento:
capturar imágenes en movimiento. El tiempo del Obturador siempre
será relativo a la velocidad del objeto fotografiado. Tiempos
lentos: 1”, 1/2, 1/4, 1/8, 1/15, 1/30; tiempos rápidos: 1/60,
1/125, 1/250, 1/500, 1/1000, 1/2000.
Barrido:
técnica que consiste en acompañar al objeto en movimiento para que
este resulte enfocado mientras el fondo representa la velocidad. El
tiempo de obturación será un poco menor al del objeto mientras se
sigue con la cámara. P. ej: a un coche que circula a 40 Km/h le
corresponde un T. O. de 1/30.
 |
| 3. Realidad abstraida |
PELICULAS Y OBJETIVOS
Tamaño de las películas
(analógicas): formato pequeño, universal, 35mm (36mm x 24mm);
formato medio 60mm; gran formato de 9, 13, 18 o 24 cm.
Clasificación de los obetivos:
-Estandar: 47º. DF entre 35 / 50.
Proporciona una luminosidad natural, similar a la de nuestra visión.
-Teleobjetivos: <47º. DF ±2000. Son
menos luminosos y permiten menos P.C. Cuando el angulo de visión es
inferior a 18º la imagen se distorsiona.
-Angulares: >47º. DF ±6. De 50º a 28
considerados angulares; de 28º a 21º gran angulares; y de 18º en
adelante Ojos de pez. Cuando el angulo de visión supera los 75º la
imagen se distorsiona.
Con el Zoom conseguimos DF variables.
La perspectiva se ve afectada por el
uso de los objetivos. Con los angulares ampliamos la visión y se
separan los planos. Con los teleobjetivos la imagen se aplana, se
juntan los planos.
COMPOSICIÓN
Lectura y creación de imágenes. Las
fotografías tienen orden y estructura, debemos tenerlo en cuenta
igual que sabemos que es el cerebro el que procesa y clasifica la
información; mientras las cosas importantes las aprecia nuestro
consciente, lo menos importante queda almacenado en nuestra memoria.
Por ello existen ciertos criterios de discernimiento visual:
-Movimiento: Lo que se mueve tiene
prioridad, siempre capta nuestro interés.
-Estética: Contrastes de luminosidad y
color; criterios cuantitativos como la diferencia de forma, o la
diferencia entre unicidad y multiplicidad de elementos.
-Leyes Gestalt, como la de agrupación por
proximidad, etc.
Los criterios culturales, que se dan
por exposición y educación, también condicionan nuestras
percepciones y nuestra manera de ver.
 |
| 4. "Mi Barcelona" |
*CONTROLES DE FOTOMETRÍA
El
Fotómetro es la
célula que transforma la luz en electricidad de forma proporcional.
Medición TTL. Este sólo calcula intensidades lumínicas.
Por ello
es el encargado principal de la medición del Control de la
Exposición. “Deja
pasar” el 18% de luz (gris medio entre el negro y el blanco).
Aunque hay situaciones en la que el Fotómetro se equivoca: cuando el
negro domina en la imagen en relación al gris medio la fotografía
puede quedar subexpuesta (por una compensación excesiva) por eso es
necesario aumentar la Exposición de la cámara de manera manual; y
lo mismo cuando predomina el blanco, la imagen sobreexpuesta debe
compensarse reduciendo la Exposición.
Modos de medición de
luz de una cámara reflex:
-Evaluativo / Matricial
-Parcial / Central
-Spot, Puntual
-Promedio ponderado
*Con
el control de medición de luz también decidimos el o los planos de
enfoque (Area AF). Es
recomendable el Puntual si queremos seleccionar planos y reencuadrar
posteriormente.
Del Control de Contraste también se encarga
el Fotómetro y va directamente ligado al plano de enfoque
seleccionado. El Rango Dinámico (la capacidad de definir las
zonas oscuras y las claras al mismo tiempo) de la cámara es
inferior al de la vista, unos 5 pasos de diferencia (nºf). Por eso,
por lo general, debemos elegir sólo una de las partes que nos
interesa estén definidas. Aunque también hay alternativas:
-La fotografía HDR (Alto Rango Dinámico),
que se consigue con la unión de varias fotos de la misma escena con
la medición del fotómetro para cada luz y sombra.
-La técnica de Braketing u Horquillado BKT
o AEB, donde algunas cámaras permiten realizar el proceso anterior
de manera automática.
La selección del Balance de Blancos (WB)
suele ser automática, sobretodo cuando utilizamos luz de relleno
como el flash. pero también la podemos seleccionar manualmente. Y
variará según la Temperatura de Color, cuya escala (medida
en grados Kelvin) es la siguiente:
1800k – Rojo (fuego)
2800k – Naranja (bombilla)
3000k – Amarillo (halógena)
4000k – Verde (fluorescente)
5200k – Azul (luz de día)
5500k – Azul (flash aprox.)
6500k – Blanca (xenon)
*También podemos seleccionar del
Balance de Blanco Personalizado fotografiando el blanco que
tengamos presente y este quede realmente blanco con la cantidad de Ks
adecuada. Va especialmente bien para fotografiar documentos y
dibujos.
INFORMACIÓN COMPLEMENTARIA
El Histograma es una gráfica que
muestra el número de píxeles de cada color y las cantidades de
negros, blancos y grises. Informa sobre la imagen. *Junto con
el contraste, cuando tratemos la fotografía con posterioridad,
podemos aportar más definición a las zonas oscuras o claras
centrándonos en las partes que muestran más información de las
mismas.
La Fotografía Digital permite diversos
formatos de almacenado:
-RAW, diríamos que es la imagen en
crudo. En 16 bits, es un formato realmente pesado Es diferente para
cada cámara. Es necesario un programa específico para abrirlos, por
ello es aconsejable si se selecciona esta opción hacerlo en
duplicado con un formato diferente.
-TIFF, sin comprensión. Es un tipo
de formato que se puede modificar múltiples veces. Ocupa incluso más
que el RAW.
-JPEG, comprimido.
La Resolución “normal” de la
fotografía digital suele ser de 72 píxeles por pulgada. La
Profundidad de Color está basada en un sistema binario de 8 bits por
canal R, G, B & W, 24 en total.
 |
| 5'0. Descartes no tan malos |
Apuntes tomados en las clases de Laboratorio de Fotografía en el curso 2010-2011 en la Facultad de Bellas Artes de Barcelona por el profesor y fotógrafo Ricardo Guixà.
Como podréis comprobar el uso que hago de la fotografía es bastante personal-documental, y también me resulta útil como estudio de la naturaleza y ejercicios de composición visual, aunque no es el terreno en el que se mueven mis inquietudes creacionales. Por ello, podría escribiros una larga lista de referentes pero no dedicaría tiempo en profundizar en su obra así que prefiero que vuestras inquietudes personales os guíen en esta búsqueda y, sobretodo, ¡que os animéis a fotografiar!
Espero que os haya sido de ayuda la información.
29.1.12
1. Llum i color: fonamentació teórica i projecte artístic
.JPG)
Apropament al noumen 90 x 116 cm Oli sobre tela 2010
SÍNTESI DEL PROJECTE
Aquest projecte part de la inquietud que em transmetia l'estudi del color i tot al que aquest pertany. El color entés com a pintura, però tambe com llum. A mesura que investigava i coneixia mes la teoria del color em vaig centrar en la teoria de la refracció, la qual diu que la materia presenta aquell espectre lluminós que no reflexa i, per tant, no ens arriba a la vista. Paral·lelament a aquest interès m'acompanyen també les teories filosòfiques de Kant i Descartes que posaven en dubte l'aparent directa relació entre el món real i el que nosaltres percebem.
El color es més complexe del que pot semblar a simple vista. Per començar, cal dir que el color en sí no existeix, sols la sensació de color. Aquesta sensació es dona al cervell gracies a la receptivitat de l'ull que transforma els raigs de llum (propis de l'espectre electromagnètic visible) en impulsos (informació) que el cervell interpreta. Queda evidenciat que la llum juga un paper molt important en la teoria del color, per no dir que es la protagonista.
Continuant amb aquesta reflexió arribem al punt de dir que la matèria es incolora. El fet de que nosaltres veiem objectes amb colors es degut a que la matèria, depenent de la seva composició molecular, té diferents graus d'absorció i remissió de la llum. El que nosaltres percebem, transformem i identifiquem com a color són els raigs de llum que aquesta matèria rebutja.
Arribats a aquest punt en podem fer conscients de la intenció que pren el meu projecte. Els quadres pintats ofereixen la realitat física que nosaltres, degut a la nostra “programació fisiológica" no podem percebre. Els objectes i situacions representades es mostren amb l'espectre electromagnétic visible que no rebutgen, amb aquelles amplituts d'ona que no ens arriven i que, faig suposar, es queden a la mateixa materia. En quant al plantejament del projecte no fou massa complexe ja que la idea no limitava gaire el motius a representar, i vaig començar amb un bodegó de menjar que tenía a casa.
Per altra banda cal dir, tot i la seva evidencia al tractar-se d'un projecte de pintura, el métode de treball per obtenir les diferents games de color que m'acompanyen es la sintesi aditiva característica dels pigments; i que aquesta es contraposa (a grans trets) a la sintesi sustractiva propia de la llum. Pero com que els matissos que les diferencien no afecten a l'hora dobtenir els vuit colors elementals, podem dir que són inversament proporcionals.
PROJECTE ARTÍSTIC
Mantis 15 x 16 cm Oli sobre tela 2011
“Record d'Egipte” 17 x 24 cm Oli sobre tela 2011
“Record del Taj Mahal” 17 x 24 Oli sobre tela 2011
Rosa 35,5 x 18 cm Oli sobre tela 2011
El món 67 x 49 cm Oli sobre tela 2011
No tot es com sembla. Tot depén de l'observador.
TEORIA DEL COLOR (I LA LLUM)
L'ORGAN DE LA VISTA:
L'organ de la vista treballa com un ‹‹sistema de computadora›› on l'ull s'activa com unitat d'alimentació i el cervell fa de control de calcul.
L'organ de la vista només es capaç de captar una quantitat determinada de longituts d'ona de l'espectre electromagnétic. És capaç de percebre un espectre visible que va des dels 380nanómetres fins als 780nm de longitut d'ona.
L'ull poseeix la capacitat d'adaptar-se a la il·luminació i a les circumstancies de contemplació de cada moment, tendeix a situarse en un nivell intermig de sensibilitat . Gracies a aixó es consegueix crear en tot moment la millor possibilitat d'orientació i reconeixement. Tant en l'adaptació com en el canvi, ambdos ulls actuen de manera independent.
Les entitats fotosensibles de l'ull que capten radiacions electromagnétiques son 120 milions de bastonets (que reconeixen únicament la llum i l'obscuritat (absencia de llum); y 5 milions de cons. D'aquests últims tenim tres tipus que responen a tres longituts d'ona diferents (vermella, verda i blava). Els que capten “la llum blava” son els menys numerosos i sensibles, per aixó el groc es un dels colors mes brillants, per formar-se amb l'agrupació dels cons verds i vermells. Els cons tenen per missió captar i reunir cumuls de llum, aquestos es transformen en impulsos magnétics que van a parar al cervell. Així com els àtoms es junten per formar molécules, els cumuls de colors primaris es reuneixen en grups.
Les vuit posicions extremes d'impresió de l'órgan de la vista = colors elementals son:
Blau + Verd + Vermell = Blanc; Verd + Vermell = Groc, Blau + Verd = Cyan, Blau + Vermell = Magenta, Blau, Verd, Vermell; y Negre.
La métrica de colors es medició de radiacions. Encara que la medició química dels colors no coïncideixen suficientment amb el principi de funcionament de l'órgan de la vista. La llei de la visió es la llei fonamental de la teoria dels colors.
EN LA MATERIA:
El mon extern es incolor. Está format per materia incolora i energia també incolora. El color només existeix per impresió sensorial del contemplador.
Una font de llum emet radiacions d'energia propies del camp visible . Aquestes radiacions d'energia recauen sobre objectes i materials, els quals en part els absorveixen (traguen), en part els remeten (retornen) i en part les transmeten (deixen passar), segons la opacitat o transparencia de la materia en qüestió.
En casos extrems es donen: absorvits en la seva totalitat (negre) o totalment rebutjats (blanc).
Tot material poseeix una capacitat de remissió individual específica. Des del punt de vista químic, segons com siga l'estructura molecular que determina la materia, determinarà conseqüentment la quantitat de llum absorvida i remessa.
Els objectes monocolors mostren la seva dimensió tridimentsional perque sorgeixen efectes de llum i d'ombra. Tot i que en tots els punts de la superficie el material poseeix les mateixes característiques d'absorció, es presenta a l'ull en matiços diferenciats, en diversos nivells d'enegriment. Una intensitat reduïda d'un estimul de color qualitativament igual apareix llavors com ennegriment.
El material no mostra un determinat color fixe, el seu aspecte es més bé relatiu, depén de la il·luminació existent. El color de cos es produeix a conseqüencia de la capacitat d'absorció individual del material. També, segons la composició espectral de la font d'il·luminació, canvia la composició espectral de l'estimul de color que arriba a l'ull en qualitat d'estimul. Únicament poden ser remesos o transmesos com estímul de color aquelles intensitats de radiació existents en la font d'il·luminació.
LA LLUM:
La llum és un camp vibratori electromagnétic. La freqüencia de les vibracions determina el color. La llum son ones, però també particules: els fotons.
“La llum diurna mostra els colors de les coses ‹‹correctamen››” Fals, doncs segons l'època de l'any, la situació del sol i l'estat atmosféric la composició espectral de la llum diurna pot canviar. Per aixó es precís acordar un determinat tipus de llum sempre que es vulga parlar sobre colors.
La llum es modifica quan passa d'un mitjà a un altre.
Les radiacions que incideixen directament en l'ull reben el nom de llum de color.
Al mesclar diferents longituts d'ona estem sintetitzant colors, es tracta d'una mescla aditiva.
ELS PIGMENTS:
Fins l'adveniment dels pigments sintétics moderns molts colors eren minerals finament macerats. Metalls de transició, ions dels quals tendeixen a transicions electróniques amb freqüencies que cauen dins de l'espectre visible, altres amb materials organics. Els grocs, taronges i vermells son a causa de les molecules anomenades carotenaides; els blaus, purpures i verds de flavoides. Per exemple: en el cor de tota molécula de clorofila hi ha un ió de magnesi que experimenta transicions electróniques baix l'acció del sol.
L'aspecte de color de la materia rep el nom de color de cos, també entés com el potencial d'absorció de la materia. Aquest color de cos pot ser transparent (translúcid) u opac (cubrient). Per regla general qualsevol tipus de pintura ocupa un lloc entre ambdues.
La mescla de pigments sustrau longituts d'ona de la llum blanca, es una mescla sustractiva.
EL COLOR:
El color no és un fenòmen físic, sino fisiològic. El color es sensació de color . El que nosaltres interpretem com contrast simultani, capacitat d'adaptació o como colors persistentens no son més que referencies al funcionament de l'organ de la vista. Els raigs no son colors, sino que provoquen a l'órgan de la visió per a que doni lloc a les sensacions de color.
“La combinació d'un sólid coneixement técnic amb la intel·ligencia i la intuició permet abarcar tot l'arsenal de possibilitats que ofereix el color”. Da Vinci era partidari de la idea que es desprén d'aquesta frase.
Aquells colors que només pareixen iguals baix un determinat tipus de llum reben el nom de condicionalment iguals. Però els colors que baix qualsevol tipus de llum sempre apareixen iguals, com que el material poseeix el mateix poder d'absorció, són incondicionalment iguals.
Les característiques del color percebut són: la lluminositat (una superficie pareix emitir mes o menys llum. Per a superficies reflectores o transmisores es reserva el terme de claritat ); el tó (blau, vermell,...); i la saturació (la proporció de color cromàtic pur contingut en la sensació visual). El que nosaltres denominam i sentim com caràcters de qualitat en realitat son relacions de quantitat, d'aquestes variables parcials dels colors elementals i de les quantitats d'unió de les que es composa una gama de color.
SINTESIS DE COLOR:
-La síntesi aditiva, propia de la televisió en color, per exemple. Es una actuació conjunta d'estimuls de color sobre la retina. A partir de la mescla de Blau, Verd i Vermell s'obté una gran diversitat de colors.
-La sintesi sustractiva, la fotografia. Sobre una base Blanca, es combinen el Cyan, el Groc i el Magenta, per obtenir-ne la major quantitat de colors possible. En aquest cas el Negre s'obté amb la mescla total del tres colors anteriors. Tant amb aquesta sintesí com en l'aterior l'acció conjunta de quatre colors elementals dona pas als restants quatre.
- Mescla integrada es l'obtenció de mescles cromàtiques amb pintures cubrients. La mescla s'aplica a una sola capa i es fà amb els vuit colors elementals. Als valors acromàtics del blanc i el negre se'ls pot sumar quantitats parcials de dos colors elementals contigus "en l'hexàgon de color".
-En la mescla cromàtica el valors acromàtics s'obtenen per neutralització mutua dels colors elementals cromàtics.
-Altres lleis de sintesis de colors: mescla del gris, mescla de games , mescla óptica, mescla ràpida, mescla de colorants.
MÉTODES DE MEDICIÓ I REPRESENTACIÓ DEL COLOR:
-El Diafragma en colors de la Comissió Internacional de la Iluminación (CIE), no ens mostra tots els colors ja que té en compte el matís (longitut d'ona dominant) i la saturació (quantitat de blanc o negre mesclada amb el matís pur), peró no la brillantor.
-El codi ternari del color primari permet derivar, com a màxim, quatre quantitats parcials de color elemental. En la creació de sensacions, els colors elementals donen lloc a sis grups possibles de combinacions de quantitas parcials, com la que es veu al gràfic anterior:
-Blanc Blau Verd Negre -Blanc Magenta Blau Negre
-Blanc Blau Vermell Negre -Blanc Cyan Blau Negre
-Blanc Magenta Vermell Negre -Blanc Cyan Verd Negre
- Els colors primaris com vectors, representació gráfica de les tres forces de sensació: es forma una mena de cub allargat que varia les seves mides segons la inclinació dels seus angles.
Les gradacions del gris es donen quan aquest romboedre s'estira totalment formant una recta. Formada per la mateixa quantitat de cúmuls de colors primaris però en major o menor mesura d'aquestos cons. La sensació de gris només es pot obtindre quan aquest estímul cromàtic es diferencia de la il·luminació de l'entorn.
- El romboedre: l'espai ideal de colors.
-El cub: és útil per l'obtenció de taules de colors clares.
-Si es resta la dimensió cromática el romboedre i el cub queden reduïts a un hexàgon. La teoria dels colors pot ser simplificadafins al punt de reduïrla a la recta acromática i a l'hexàgon de colors. L'hexàgon de tipus cromátic resulta més indicat per explicar les relacions regulars que no el cercle de colors (cercle de tons).
-L' espectre de la llum, es la ordenació sistemàtica de les radiacions energétiques visibles dacord amb la seva longitut d'ona. Es donen els camps de color blau (blau violàci), cyan, verd, groc i vermell; el magenta no degut a l'absencia en l'espectre d'una longitut d'ona a la vegada de blau i vermell.
- Atles del color. Els efectes de colors poden ser planificats. Amb una mescla no es pot sebre que aspecte tindrà definitivament la gama escollida, això es veurà en el conjunt, motivats per les proporcions de les superficies o els intervals entre les games.
-L'ús de funcions per representar un estímul de color, ademés corves de remissió, d'emisió o espectral.
CIENCIA I ART
El caràcter poétic d'aquest tipus d'obra es sustenta en aquell punt de trobada entre les ciencies i les arts, tan fràgil i potent a la vegada.
Isaac Newton seccionà la llum en l'època en que en els tractats apareixien sempre les paraules filosofía i matemàtica. Un raig de llum presumiblement imperturbable i essencial es descomposaba apenes travesaba un prisma de cristall. Apareixia en un arcoiris de set colors distints. Newton contava set unitats perque la composició musical heredera de Pitàgores así havia dibuixat el cosmos.
La recerca de la llum de la materia. Davant els ulls de Max Planck, els cossos ja irradiaven llum. “La radiació del cos negre”. Un cos negre absorvia tota la llum. Segons la temperatura adquirida el cos negre emetira una llum virada cap als vermells, quan aquesta era mes baixa, infraroigs i microones; i amb l'alta temperatura viraba cap als blaus, que ara aquests colors es relacionen amb alta energia, fins arribar als gamma (més enllà de la vista humana).
Amb Eugenia Balcells (Freqüencies = Frecuences = Frequencies) s'inicia el gran viatge que Einstein unicament somiava. Ciencia i art caminen de la mà, un somni també dessitjat per molts.
Pensar que la teoría de la relativitat d'Einstein neix amb un somni, un somni on es veia cabalgant raigs de llum per l'espai-temps ens fa veure que les diferents disciplines a les que es dedica l'esser humà no es troben tan allunyades entre sí com pareix.
TEORIES FILOSÓFIQUES RELACIONADES
RENÉ DESCARTES
Descartes va posar en dubte la veracitat dels nostres sentits, fins i tot l'existencia del món corpori. Els nostres sentits no ens assenyalen quina es la naturalessa de les coses, sino unicament en que son aquestes útils o danyoses per nosaltres. Va adjudicar aquests “errors” a un “dimoni malévol” i el va rebutjar amb l'existencia de Déu, però això ja no ens preocupa.
Per altra banda, el famós “cógito ergo sum” (“penso, per tant, existeixo”), reforça el pensament humanístic que prioritza l'esser humà com a mesura de totes les coses. En la teoria del color aquesta idea es veu evidenciada pel fet de considerar el funcionament de l'órgan de la vista com a llei principal d'aquesta.
IMMANUEL KANT
La sensivilitat es receptivitat.
La distinció entre materia i forma (que es remunta a les teories aristotéliques), és essencial en el sistema kantià. La forma es l'unificador, la sensivilitat. El que deim objectes exteriors no son altra cosa que meres representacions de la nostra sensivilitat. Fenómen no es troba ni en l'objecte ni el subjecte sino precissament en la relació d'ambdos.
El món fenoménic i l'intel·ligible no són trascendents, ambdues realitats les veig davant de mi i les enllaç inmediatament amb la consciencia de la meva propia existencia.
Si us interessa i voleu més informació al respecte us aconsello ferventment que feu una ullada
al cinqué capitol del programa de televisió COSMOS anomenat "Hidding in the light".
També us puc passar el PDF on surt la informació aqui present amb el recolçament d'algunes imatges.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)