21. Ser arbre

Puntaseca. 25x25cm, 2012

Serie de xilografies. Dimensions variables (30cm alçada x 15 a 105cm de llargaria)

Linoleum. 27x55cm

Xilografia. 30x20cm.

Aiguafort. 25x25cm.

SER ARBRE

Ser arbre es un projecte artístic que gira entorn a la natura. Guarda certa relació amb la obra de Giuseppe Penone entorn a la naturalesa humana i vegetal, i el llibre de Georges Didi-Huberman Ser Crani. Com es evident, no vull parlar només d’arbres sinó de tot el que aquest esser viu pot donar a entendre si es dedica un temps per pensar-hi. Després de tot estam envoltats d’ells contínuament i moltes vegades el més banal i quotidià revela mes veritats i útils respostes que quelcom més complexe.

Una invitació a pensar en tot allò que aquest esser ens ofereix, en tot el que aquest simbolitza: en el naixement, el creixement, la vida; en textures, escorça, pell; el cicle rotatiu de la vida, del mon sencer, en el qual estem en deute amb la resta de les especies; en la diversitat d’espècies, races, i edats, ...

Fins i tot es podria pensar com una invitació a ser arbre. A viure amb més tranquil·litat pot ser, a no sentir-se tan apressat pel temps ja que aquest es summament relatiu, i això ho podem veure en la diferencia del anys de vida que tenen les diferents especies d’aquest planteta: des d’insectes que no viuen mes d’un dia, fins a arbres mil·lenaris. Tot en aquest mon neix, creix i mor, i això ens connecta.

Per això, realitzaré una sèrie de xilografies en les que sortiran gravades escorces de diferents arbres. Aquestes tindran dimensions variables, segons el diàmetre de l’arbre en concret. Els gravats es faran sobre fusta de balsa.

El procediment previ també es important ja que neix a partir de frottages realitzats sobre l’escorça dels arbres escollits, amb paper i carbonet. Aquests dibuixos seran plasmats sobre la fusta i després aquesta serà gravada segons el traços marcats als frottages. Aquests, a més, van acompanyats de fotografies per a il·lustrar tant el procediment com de les mateixes escorces (per a tenir una idea mes aproximada, si cal, de les escorces que seran gravades.

Haig d’afegir que els arbres escollits no son massa especials ni han set acuradament escollits ja que això tampoc m’interessava. Tots es troben dins la ciutat de Barcelona, mes concretament als passeigs i parcs del barri de Sants i així, dotar de major importància a aquest aspecte de la vida quotidiana. Cal que aquestes representacions assoleixin un àmbit més profund en l’observador que el que simplement està representat.

Com s’ha dit amb anterioritat, un pas previ obligat del procés son els frottages. Aquest es un procés en el que intervé el carbonet, i aquest es un material que simbolitza a la perfecció el cicle vital del que parlàvem, la connexió animal-vegetal-mineral feta matèria. I per suposat, el paper on han estat realitzats els frottages, i sobre els quals es plasmaran els gravats, la fusta sobre la que es tallaran les escorces, la fusta dels llapis amb els que dibuixem, el paper de les fotografies, ... totes les nostres vides (i pot ser mes si parlem dels artistes) requereixen d’aquest esser viu, molt més del que ells ens necessiten a nosaltres, per això també vull considerar aquest treball com un petit homenatge a aquests, els arbres.

Per altra banda haig de reconèixer aquest projecte com a un procés d’aprenentatge personal entorn a la fusta. El gravat sobre fusta també es una altra manera de treballar aquesta matèria, paral·lela a la talla, s’ha de “parlar” amb la fusta per poder treballar-la. Seguir les vetes, entendre les seves limitacions i aprofitar-les en la mesura del possible. Una manera de fer evident el reconeixement que es té d’aquests, o que s’hauria de tenir.

Per últim citar el plaer estètic que desprenen les 7 places xilografiades tant a nivell individual com col·lectiu. Com un bosc en negatiu de diverses espècies, com empremtes d’escorces tintades en negre, com dibuixos de línia convertits en dibuixos de rallades. Una obra en la que el conjunt també atorga importància al simbolisme de l’obra, la unió mes enllà de la diferencia.

 ‘Pensant entorn a l’obra:

SER CRANEO

de Georges Didi-Huberman

¿Què és ser crani? Ser crani es pensar en la pròpia existència, en un mateix i en el mon. Significa voler conèixer els teus propis límits, explotar-los i fer-te partícip d’ells. Implica contacte, estar amb tot allò que t’envolta i a la vegada et defineix. Ser crani et permet ser tot allò que vulguis. Fer, esculpir, crear, partint del propi interior per arribar a l’exterior. Estar en harmonia amb tot, i amb un mateix.

Crani com a caixa. En estudis anatòmics, el crani es defineix com a «caixa cranial». Una caixa que sempre està tancada, i que amaga tot un mon de possibilitats. Una caixa de pandora plena de bells mals, de llocs intransitables però coneguts, de realitats surrealistes, de pensaments impensables, ...

Leonardo da Vinci també estudià la caixa cranial, a partir de dibuixos i gravats, d’una manera un tant mes artística però no menys científica. Estudiada en les seves cavitats i formes, i les seves capes, fou comparada amb una ceba. Totes les capes cranials connectades entre sí, ajudant-se mútuament sense dotar-li mes importància a unes que a d’altres. Com una ceba, pots buidar-la de capa en capa, intentar trobar-ne la millor, però sense cap resultat ja que no hi ha res al fons, tot son capes. Com l’art, que tampoc sol estar on se’l busca.

Resulta difícil admetre que Aristòtil arribà a pensar que era al cor on residia la seu del pensament. ¡El mateix Aristòtil! Car, no resulta estrany la quantitat de incògnites que ara giren entorn al cap ¿Que ens suggereix pensar ara en el cap? Tot. Tot un cúmul de preguntes que donen pas a moltes altres, y a unes poques respostes. Es el cap l’eix d’unió mes evident entre tota la humanitat. Es el cervell, la raó, el que ens dona la categoria d’humans. També ens situa, ens fa sentir presents, com quan es parla del concepte d’aître: en resumides comptes seria parlar, tractar qüestions de lloc que a la vegada remeten a qüestions de ser. La presencia que implica existència. Com en el lloc de la llengua, d’un poema, o una obra d’art, quan es parla del naixement i la singularitat del mateix, estem admetent la seva existència com a una entitat més en aquest mon, un buit omplert.

Com Giuseppe Penone, el qual es pot considerar un escultor d’aîtres. Crea estats naixents, essers fixats i esculpits alhora. Realitza una escultura que transforma els objectes en actes subtils de lloc, objectes, peces que fan de la seva presencia la seva essència. Per això moltes de les seves obres tenen noms de verbs en infinitiu, perquè en elles mostra el procés que tendeix formar formes. Allò que es creat es recrea, i intenta recrear el procés de creació pel qual ha passat. Penone també escrigué sobre els seus procediments escultòrics, sobre les seves intervencions en la natura i sobre les experiències personals viscudes. Una poiética de la natura naturans en la que escultor, entorn i procés son un. Com el riu que ha fet moure la pedra que s’ha erosionat a través de tot el recorregut i a donat com a resultat una pedra de riu molt diferent a la roca de la qual va néixer. Ser escultor es ser riu.

Quan l’estat naixent ens afecta profusament, estem excavant (un verb més que implica acció sobre el medi, un procés, i una meta). Quan la creació adquireix la forma de una mena de dialèctica material, estem excavant. Quan te lloc un buidat d’un material per part de les mans del modelador, estem excavant. Tota excavació comença del no res, d’un estat 0 el qual es alterat. Un procés que neix com a iniciativa, que es desenvolupa d’una o altra manera i, finalment, acaba. I com tot procés te una memòria que, en aquest cas es del creador. La memòria es una qualitat de l’escultor. Es un cúmul de experiències, sensacions, emocions que queden recollides al cervell d’aquest. I en un àmbit més natural, ens ajuda a pensar en la vida dels materials, fet molt interesant en alguns casos. En aquest llibre es mostra l’exemple del carbonet com a unió entre els mons animal, vegetal i mineral del nostre mon extens. Ser-ne conscient d’aquesta connexió es important. Es un fet amb el que treballen molts artistes: en aconseguir veure l’ull de la terra.

L’escultura mateixa es la que toca el pensament. Ella es l’encarregada d’establir aquesta connexió de la que estem parlant tota l’estona entre persona i mon, entre coneixedor i coneixement, el cercador i la trobada de sentit. El frottage extreu a la llum fòssils de gestos, empremtes, llargues o curtes, del temps. Es una tècnica que ens permet deixar constància del temps. Una acció immòbil. El lloc on toquem el temps. I així, toquem la dimensió que acompanya l’espai. Ens apropem mes a d’ella, ens fem mes conscients i la fem present en la creació. Plena la intenció de plasmar el temps de forma física, qualitat intrínseca de l’art.

Tocar no es agafar ni dominar. L’escultura treballa amb impremtes, una impremta humil i pobre que dota de mes humanitat aquest procés, aquest resultat, i la interpretació que se’n podria fer d’ell. Treballar amb impremtes implica una immersió tàctil del lloc, de la peça que es treballa i de l’entorn que la rodeja i la esculpeix. Com ser fulla. Entre jo i l’espai no existeix mes que la meva pell ¡I aquesta es el punt de contacte! I d’aquí neix el coneixement per contacte, tan vàlid com qualsevol altre coneixement, i que aporta saviesa també. Quan interesant seria poder arribar ser la pell de l’aire.

Ser lloc. Un lloc on perdre’s, on buscar, trobar, aprendre i oblidar, on descobrir i qüestionar, pensar, parlar, afrontar dubtes i revòlvers. Convertir-se en espai i que l’espai formi part de tu. L’escultura es trobar aquesta camí, aquesta entrada al lloc imaginari del nostre cap, als paisatges dels nostres cervells. Metàfores que prenen el sentit que volem ja que, es el lloc idoni per perdre l’espai, per refutar-lo, invertir-ho, trastocar-ho. Ja que totes les possibilitats neixen en gran mesura de nosaltres mateixos, aquestes possibilitats es veuen limitades, esculpides per l’entorn. Tot deixa impremta, nosaltres més que res altre, i aquesta es desenvolupa i es reverteix. Es ens habita i a la vegada ens incorpora.

Conclusió: un apropament vàlid al món menys evident de la creació artística i sobretot escultòrica. A aquella dimensió mes espiritual i sentida d’aquest procés. El complement necessari a l’hora de dotar de sentit a l’obra, pensar a nivell conceptual el treball que estàs realitzant. Pensar en ell, en tu, en el que us uneix i en el perquè de tot plegat. Establir connexions de sentit per a que aquestes, d’una manera o altra, arribin a l’espectador en la mesura del possible (i necessari). Una lectura d’autoconeixement enriquidora.